Segona Part – la llavor va creixent...
1955 - Centre Català de São Paulo: Fundat, tal i com em dit abans, per substituir el Catalonia, que es dissolgué per motius d’incompatibilitat amb la normativa jurídica brasilera sobre associacionisme; l’únic canvi real entre la primera societat i la segona va ser el nom, ja que no en variaren ni la directiva ni el president, ni tampoc el local social on estava domiciliada.
Del canvi de local en tenim referència mercè a l’edició de nº 15 de la revista Barcelona, de la que us posem unes imatges de la primera i última pàgina on hi trobem l’adreça nova de la Seu.
Les activitats principals foren l’Aplec de Sardanes, organitzat per la Colla Sardanista CATALUNYA, que s’inicià el 1957 i que pel 1969 arribà a la dotzena convocatòria i també organitzaren partides de billar el diumenge, representacions de teatre català i també L'Esbart Dansaire Pau Casals, que fou dirigit per En Josep Font, fins el 1957 i per En Joan Comelles fins al 1963.
L’ infraestructura del local oferia els serveis de bar, restaurant, biblioteca saló de festes i una gran terrassa anomenada Pati Blau. Publicà durant bastants anys un butlletí mensual amb noticies del Centre, de la colònia catalana i de Catalunya i d’altres publicacions:
Catalunya (Del número 1 al 5, com a mínim: “Divulgació cultural-informacions”; el número 7 no porta subtítol, i el número 8:“Portaveu dels catalans del Brasil”) São Paulo. Fet en català, duia noves de les activitats dels socis, notícies de 1'interior, biografies, contes, poemes, etc. Diuen “que no serveix a cap partit o capelleta i que fuig de totes les tendències, adherint-se, automàticament, a tots els catalans liberals que lluiten a 1'interior i arreu del món per un sol i vell Partit: Catalunya!”. El número 1 surt l'abril de 1954, i el 9 i últim, el juny de 1955. Tenien vint pàgines de 16,2x22,8, impreses a dues columnes, il·lustrades i amb anuncis. La portada del primer número - les altres no- era en colors. El número 8 del mes de març de 1955 és completament diferent: té quatre pàgines de 38x28, a quatre columnes. La correspondència s'havia de fer arribar a Caixa Postal número 8728, i la impremta fou Impressora União Ltda., rua Abolição, 2O1. CEHI: 3,4.Biblioteca Figueras: 1, 6. Col·lecció particular (A. Roqué): 5, 7.
El 1956 l’entitat assumí la publicació d’un número de la Revista de Catalunya (Institució de les Lletres Catalanes) São Paulo. Aquest número, amb les mateixes característiques literàries de totes les altres Revista de Catalunya publicats a 1'interior i a 1'exili, va ser redactat i confegit a Catalunya. Hi col·laboren, entre d'altres, Carles Riba, Jordi Rubió, Ferran Soldevila, Josep Trueta, Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Campmany, Joan Triadú, Pere Calders i Clementina Arderiu. El número següent, el 106, va sortir un altre cop a Mèxic. Consta com a director Paolo Duarte, ja que per raons legals havia de ser un brasiler. Aquest exemplar, el número 105, continua la numeració de 1'interior i 1'exili. Té setanta pàgines de 23,5x 16, impreses. Com a redacció consta el carrer São Bento, 405, 11 andar-Sala 1122, i la impremta és Ipsis, SA (r. R. S. Bueno, 2125). CEHI: 105. Biblioteca Figueras: 105.
Pel juny-juliol de 1957 tenim constància de que es troba un exemplar del numero 2 de L’Esquitx (São Paulo). Referència: relació de Fivaller Seras.
El més Petit de Tots (Butlletí del Centre Català de São Paulo) São Paulo. Fet en català, duia noves de la vida del Centre, notícies de 1'exili i de 1'interior, textos literaris, lliçons de català, poemes, etc. Entre els propòsits inicials cal destacar “1'autèntica explicació de l’existència dels Centres Catalans per aquestes terres americanes que ens acullen: la nostra fidelitat a la terra que ens veié néixer i a la cultura que forjaren els nostres avantpassats”. El número 1 surt el març-abril de 1959, i el 12 i últim, el juliol-agost de 1960. Tenia quatre pàgines de 31,5x21,5, ciclostilades amb la capçalera impresa; duia anuncis. L’adreça era la del Centre (rua Conselheiro Furtado, 684). Entre altres col·laboradors, s’hi destaquen Pere Grases i Victor Castells. Arxiu Nacional: 2, 12.
Quatre Barres (Centre Català de São Paulo) São Paulo Fet en català, duia noves de la vida del Casal i el seu programa d'activitats, notícies de 1'exili i de l'interior, història de Catalunya, poemes. Quan començà la seva edició, el president del Casal era l’Eduard Sala Sabaté, i el secretari, Jordi Secall Ollé. El número 1 surti l'abril-maig de 1961, i el número 3, el setembre-octubre del mateix any. Tenia de sis a dotze pagines de 21,7x16,3, impreses, il·lustrades i amb anuncis; la portada era en colors. CEHI: 2, 3. 397.
Pel maig de 1963 trobem el numero 1 i únic d’una publicació també amb el nom de Catalunya (“Portaveu dels catalans de São Paulo”) Fet en català, duia noticies de les activitats del Centre, de literatura, critica de llibres i temes culturals. El motor de la publicació va se Victor Castells. Tenia dotze pagines de 19x27, impreses a dues columnes, il·lustrades i amb anuncis. L’adreça era la del Centre Català (rua Conselheiro Furtado, 684). Arxiu Nacional:1.
Els successius presidents foren Jaume Cuadrat i Realp, Enric Frangioni, Jacint Vila i Ginferrer, Joan Vila i March, Miquel Roca i Corominas, Enric Perdigó i Pelay, Eduard Sala i Sabaté, J.M. Alcañiz i Valentí, Victor Castells, Florenci Mas, Josep Riera i Josep Hijes. El nombre de socis va minvar molt a causa dels trasllats del domicili social, i també per la manca de ajuts i divisions internes. Finalment l’edifici del carrer Conselheiro Furtado fou enderrocat per eixamplar el carrer (1972) i l’entitat no reaccionà vers la construcció d’un altre local.
Volem deixar constància encara de mes algunes publicacions que si be no estan lligades amb el casal català tenen a veure amb la immigració catalana, son dues les referències que tenim i per ordre cronològica son:
Pensat i Fet – Citada també per en Robert Surroca i Tallaferro la única informació que en tenim es que es tracte d’una publicació feta per valencians al Brasil. Referència: Santi Cortês, El republicanisme valencià a l’exili, Generalitat Valenciana, 1993.
Butlletí Informatiu (Ordre Internacional Valencianista) São Paulo – En trobem la seva referència al mateix lloc i autor que la anterior. Segurament fet en català, el butlletí era el portaveu d’aquest ordre, creat a São Paulo pels vols de 1958. Proposava una federació dels països de llengua catalana-valenciana-balear, idea que va defensar-la Sèquia Mislata del Tribunal de les Aigües de la OIV en una conferencia. Van editar uns papers engomats amb el text: “El valencià que s’avergonyeix de parlar la seua llengua és un coent. Parla l’idioma valencià”, que va tenir força circulació.
Per veure les ilustracions aneu a www.catalonia.com.br a l'enllaç infocatalonia - butlletíns.
(Continuarà)
sexta-feira, 1 de julho de 2011
Apunts per una Historia dels Centres Catalans a São Paulo - Brasil (1)
L’ “Associação Cultural Catalonia” va celebrarà, el passat 9 de Novembre, els seus vint anys d’existència.
Cal recordar pro que aquesta associació es, l’únic casal català al Brasil i l’hereva dels diversos casals que hi hagué des de molt de temps enrere.
Es per això, que com a commemoració d’aquesta data, vull fer un rapit recorregut per l’historia dels Casals catalans a São Paulo.
Si el primer Casal, com veurem, va ésser fundat a finals de l’any 1916 el que estem commemorant es encara mes important doncs estarem celebrant els 94 anys de la presencia, organitzada en societat, dels Catalans a São Paulo.
Vegem doncs tot seguit quelcom sobre aquests fets doncs ens ensenyaran que no sols es reunien si no que també tenien, des de l’ inici, el desig de donar a conèixer la nostre cultura.
El desenvolupament del treball tindrà el següent esbós:
Pròleg
1ª Part – Els inicis -
2ª Part – la llavor va creixent...
3ª Part – D’altres associacions
4ª Part – Continua l’historia del centre...
5ª Part – Ja som a la seu actual...
6ª Part— Deposicions Personals
Epíleg
Índex Bibliogràfic
Pròleg
La nostra intenció ha estat la de fer un resum, cronològicament muntat, de les informacions que poguéssim aplegar sobre els diferents centres catalans o “Casals Catalans” que hi hagué a São Paulo. Amb aquesta dèria doncs vàrem començar a buscar tot el que poguérem aplegar de cosa escrita i de comentaris dels coneguts.
Amb el recull de tot el que em trobat i rescatant, lo mes possible, la memòria dels fets passats, tenim la intenció de donar nou caliu al nostre centre portant a conta que som un grup que ha tingut si una real importància en el transcurs de l’historia de la terra que ens va acollir.
Demanem, als autor dels textos emprats, permís per la seva utilització al mateix temps que els hi agraïm immensament el fet d’haver preservat una gran part de la nostre memòria.
Per fer aquesta tasca ens em servit de documents escrits per el Dr. Flerts Nebó, Na Maria Rosa Voltas, Na Maria (Mari) Vendrell, En Victor Castells i d’altres col.laboradors i autors que trobareu a les pagines de deposicions personals o be a l'Índex bibliogràfic.
Volem esmentar també la utilització del llibre d’En Robert Surroca i Tallaferro editat pela Generalitat de Catalunya pel Setembre de 2004 intitulat “Premsa catalana de l’exili i de l’emigració” (1861-1976) i del “Diccionari dels Catalans d’Amèrica” Editat per la Curial Edicions Catalanes S.A. sos la direcció de la Comissió Amèrica i Catalunya – Generalitat de Catalunya 1992 , tot això ens ha sigut de molta ajuda. Hi ha agut també un bon treball de procura, "garimpo" com diuen en aquesta terra, per mitjà de las converses amb uns i altres, esperem que, com es el nostre desig, aquestes pagines ajudin a veure el desenvolupament associatiu dels catalans a São Paulo
La presencia Catalana al Brasil es fa present ja pel 1571 i son molts els senyals de que fou extensa i important. Pel 1883 trobem el primer català nacionalitzat brasiler i d’aquest moment endavant no para la presencia catalana en aquest país.
Demanem encara, a qui tingui informacions complementàries que ens procuri a fi de completar aquest treball que de sobres sabem ple d’espais buits.
Primera part – Els inicis
Cal remarcar que, com diu en Flerts Nebó, “No es pas tan fàcil, com pot semblar, escriure sobre els “CENTRES CATALANS” a São Paulo, ja que no n’hi ha registres coneguts, sobre la seva historia”. Tenim coneixement de que n’existiren, a la nostre ciutat i durant las diverses èpoques, mes d’un, coincidint o no en la seva existència activa. De totes maneres el que em pogut esbrinar fins ara ens permet fer aquest recorregut històric.
1916 – Seguin doncs de les mans del Dr. Flerts Nebó ens topem amb el fet de que el primer centre va ésser fundat l’any 1916 o inicis del 1917 al carrer “do Carmo”. Inicialment denominat “Centro Artístico Catalão em Gay Saber” passa desprès a tenir per nom “Centro de União Catalã” i allà va estar fins a finals del 1929 o inicis del 1930. Foren anys de força activitat doncs varen aconseguir formar un coral a l’estil de l’Orfeó Català de Barcelona i hi havia també un conjunt de teatre que feia representacions abans dels balls en les festes que es programaven. Amb la enderrocada del local i la seva conseqüent transferència provisòria, el nombre de membres va minvar fins que va acabar desapareixent. En Francesc Torrents Bonamusa ens explica que pel 1933 diverses persones, que volien mantenir el caliu de les tradicions catalanes, es reunien, generalment els dissabtes al vespre a l’escriptori que el Sr. Jaume Pladevall tenia a la “Praça da Sé” però per problemes amb l’administració, que volia que tanquessin les activitats mes d’hora, varen llogar una sala en un edifici, petit i antic a la mateixa plaça i donaren a l’entitat el nom de “CENTRE CATALÀ” amb el propòsit de promoure la cultura catalana. Com el nombre de socis fou augmentant llogaren després un saló molt gran al carrer Bittencourt Rodrigues, n’aquesta època, continua el Sr. Francesc, va tenir molts socis, però infeliçment va esser de molt malestar polític (gerres Civil, Europea, "Estado Novo" al Brasil...) i varen començar els problemes... (vegeu una copia del convit a assistir a una palestra d’En Domènec Lluellas el 5 de març del 1938 i que per forces altres va haver d’esser suspensa i la circular per assistir-ne a la seva lectura, com a homenatge pòstum a l’agost del 1951) ... en tot cas, com diu en Francesc, es va anar tirant mes o menys fins als anys 45 o 46. Després d’això tenim el testimoni de la Maria Rosa Voltes, allà pel 1947, les reunions de Catalans varen començar a casa seva, al carrer Tamandare, com a reunions d’amics i coneguts, i fent-hi les seves trobades. Al mateix temps es preparava la formació d’una altre entitat.
1930 – Centre Català Republicà: Entitat política fundada a São Paulo (Brasil) el gener de 1930. Promogut per el prestigiós arquitecte Jaume Pladevall, que en fou el primer president, defensava la independència de Catalunya en la forma de República Catalana. Altres directius de l’entitat eren Francesc Bordes, Ricard Canela, Francesc Falva, Fèlix Garcia, E. Rosó Roca i A., Meléndez Colomines. Tenia l’estatge a la Rua del Carmo, 25
1948 - CATALONIA. Sociedade Paulista de Cultura Catalana: Fundada el 1948 a São Paulo per 25 socis vinculats al manteniment de la cultura Catalana durant l’exili. Entre altres, intervingueren en la fundació Felip Mestre Jou, Flerts Nebó, Jaume Pladevall, Enric Roso i Pasquet i Miquel Roca i Corominas.
Els objectius fundacionals de l’entitat foren de propagar, difondre i defensar la cultura catalana i reunir els catalans per oposar-se al poder polític espanyol. Les seves activitats principals foren festes populars, ballades de sardanes, actuacions de l’esbart dansaire, conferencies, teatre, entre d’altres; també s’encarrega de l’organització del “Jocs Florals de la Llengua Catalana” (1954), i edità algunes publicacions periòdiques:
Germanor Catalana (São Paulo-1948) Feta en català és la primera publicació catalana del Brasil. Ciclostilada per Lluís Busquets, tenia com adreça un codi postal a nom de Felip Mestre Jou, va ser potser l’aglutinador per la fundació de la societat. Referències: La nostra revista de Mèxic, número 33-34, del setembre-octubre de 1948. informació oral de Ramir Sanz, de Granollers.
Catalonia (1949)- Fet en català i portuguès, duia articles literaris, poemes, noves de societat, esports i receptes de cuina, Eren dos butlletins, el català posat dins el portuguès. El dirigia En Jaume Fló, que també n'era redactor; el director secretari era En Joan Voltas.
El número 1 surti el juny de 1949, i hi ha un número 4 del desembre del mateix any. Tenia de sis a vuit pàgines de 32,7x24, impreses a tres columnes i amb anuncis; feia constar que la distribució era interna i gratuïta. L’adreça de la redacció i l'administració era a la Rua López Coutinho, 142, torre 9-2321. Es proclamava com a “progressista i apolítica”. CEHI: 2-4.
Barcelona (1951). Feta en portuguès del número 1 a 1'11; a partir del 12 és bilingüe català-portuguès. El número 1 surt el 15 d'abril de 1951, i el número 23, l’any 1953. Els números de 1'1 a l’11 eren ciclostilats i a partir del 12 són impresos. Referència: relació de Fivaller Seras.
L’entitat es finançà mitjançant quotes mensuals dels socis amb algunes aportacions extraordinàries. En van ser successivament presidents Flerts Nebó, Antoni Bidin, Pedro Pincirolli, Xavier Faus i Esteve, Francesc Puig i Jaume Cuadrat i Realp.
Durant set anys d’existència el local de l’entitat es traslladà per diversos domicilis algun d’ells fins i tot locals particulars dels socis fins que finalment aconseguí local propi al carrer Conselleiro Nebias, 217 (1950). Arran de l’expansió del nombre de socis es traslladà a la rua del Conselheiro Furtado, 684 on funcionà fins al 1955, que l’entitat es transforma en el Centre Català de São Paulo. (continuarà)
Cal recordar pro que aquesta associació es, l’únic casal català al Brasil i l’hereva dels diversos casals que hi hagué des de molt de temps enrere.
Es per això, que com a commemoració d’aquesta data, vull fer un rapit recorregut per l’historia dels Casals catalans a São Paulo.
Si el primer Casal, com veurem, va ésser fundat a finals de l’any 1916 el que estem commemorant es encara mes important doncs estarem celebrant els 94 anys de la presencia, organitzada en societat, dels Catalans a São Paulo.
Vegem doncs tot seguit quelcom sobre aquests fets doncs ens ensenyaran que no sols es reunien si no que també tenien, des de l’ inici, el desig de donar a conèixer la nostre cultura.
El desenvolupament del treball tindrà el següent esbós:
Pròleg
1ª Part – Els inicis -
2ª Part – la llavor va creixent...
3ª Part – D’altres associacions
4ª Part – Continua l’historia del centre...
5ª Part – Ja som a la seu actual...
6ª Part— Deposicions Personals
Epíleg
Índex Bibliogràfic
Pròleg
La nostra intenció ha estat la de fer un resum, cronològicament muntat, de les informacions que poguéssim aplegar sobre els diferents centres catalans o “Casals Catalans” que hi hagué a São Paulo. Amb aquesta dèria doncs vàrem començar a buscar tot el que poguérem aplegar de cosa escrita i de comentaris dels coneguts.
Amb el recull de tot el que em trobat i rescatant, lo mes possible, la memòria dels fets passats, tenim la intenció de donar nou caliu al nostre centre portant a conta que som un grup que ha tingut si una real importància en el transcurs de l’historia de la terra que ens va acollir.
Demanem, als autor dels textos emprats, permís per la seva utilització al mateix temps que els hi agraïm immensament el fet d’haver preservat una gran part de la nostre memòria.
Per fer aquesta tasca ens em servit de documents escrits per el Dr. Flerts Nebó, Na Maria Rosa Voltas, Na Maria (Mari) Vendrell, En Victor Castells i d’altres col.laboradors i autors que trobareu a les pagines de deposicions personals o be a l'Índex bibliogràfic.
Volem esmentar també la utilització del llibre d’En Robert Surroca i Tallaferro editat pela Generalitat de Catalunya pel Setembre de 2004 intitulat “Premsa catalana de l’exili i de l’emigració” (1861-1976) i del “Diccionari dels Catalans d’Amèrica” Editat per la Curial Edicions Catalanes S.A. sos la direcció de la Comissió Amèrica i Catalunya – Generalitat de Catalunya 1992 , tot això ens ha sigut de molta ajuda. Hi ha agut també un bon treball de procura, "garimpo" com diuen en aquesta terra, per mitjà de las converses amb uns i altres, esperem que, com es el nostre desig, aquestes pagines ajudin a veure el desenvolupament associatiu dels catalans a São Paulo
La presencia Catalana al Brasil es fa present ja pel 1571 i son molts els senyals de que fou extensa i important. Pel 1883 trobem el primer català nacionalitzat brasiler i d’aquest moment endavant no para la presencia catalana en aquest país.
Demanem encara, a qui tingui informacions complementàries que ens procuri a fi de completar aquest treball que de sobres sabem ple d’espais buits.
Primera part – Els inicis
Cal remarcar que, com diu en Flerts Nebó, “No es pas tan fàcil, com pot semblar, escriure sobre els “CENTRES CATALANS” a São Paulo, ja que no n’hi ha registres coneguts, sobre la seva historia”. Tenim coneixement de que n’existiren, a la nostre ciutat i durant las diverses èpoques, mes d’un, coincidint o no en la seva existència activa. De totes maneres el que em pogut esbrinar fins ara ens permet fer aquest recorregut històric.
1916 – Seguin doncs de les mans del Dr. Flerts Nebó ens topem amb el fet de que el primer centre va ésser fundat l’any 1916 o inicis del 1917 al carrer “do Carmo”. Inicialment denominat “Centro Artístico Catalão em Gay Saber” passa desprès a tenir per nom “Centro de União Catalã” i allà va estar fins a finals del 1929 o inicis del 1930. Foren anys de força activitat doncs varen aconseguir formar un coral a l’estil de l’Orfeó Català de Barcelona i hi havia també un conjunt de teatre que feia representacions abans dels balls en les festes que es programaven. Amb la enderrocada del local i la seva conseqüent transferència provisòria, el nombre de membres va minvar fins que va acabar desapareixent. En Francesc Torrents Bonamusa ens explica que pel 1933 diverses persones, que volien mantenir el caliu de les tradicions catalanes, es reunien, generalment els dissabtes al vespre a l’escriptori que el Sr. Jaume Pladevall tenia a la “Praça da Sé” però per problemes amb l’administració, que volia que tanquessin les activitats mes d’hora, varen llogar una sala en un edifici, petit i antic a la mateixa plaça i donaren a l’entitat el nom de “CENTRE CATALÀ” amb el propòsit de promoure la cultura catalana. Com el nombre de socis fou augmentant llogaren després un saló molt gran al carrer Bittencourt Rodrigues, n’aquesta època, continua el Sr. Francesc, va tenir molts socis, però infeliçment va esser de molt malestar polític (gerres Civil, Europea, "Estado Novo" al Brasil...) i varen començar els problemes... (vegeu una copia del convit a assistir a una palestra d’En Domènec Lluellas el 5 de març del 1938 i que per forces altres va haver d’esser suspensa i la circular per assistir-ne a la seva lectura, com a homenatge pòstum a l’agost del 1951) ... en tot cas, com diu en Francesc, es va anar tirant mes o menys fins als anys 45 o 46. Després d’això tenim el testimoni de la Maria Rosa Voltes, allà pel 1947, les reunions de Catalans varen començar a casa seva, al carrer Tamandare, com a reunions d’amics i coneguts, i fent-hi les seves trobades. Al mateix temps es preparava la formació d’una altre entitat.
1930 – Centre Català Republicà: Entitat política fundada a São Paulo (Brasil) el gener de 1930. Promogut per el prestigiós arquitecte Jaume Pladevall, que en fou el primer president, defensava la independència de Catalunya en la forma de República Catalana. Altres directius de l’entitat eren Francesc Bordes, Ricard Canela, Francesc Falva, Fèlix Garcia, E. Rosó Roca i A., Meléndez Colomines. Tenia l’estatge a la Rua del Carmo, 25
1948 - CATALONIA. Sociedade Paulista de Cultura Catalana: Fundada el 1948 a São Paulo per 25 socis vinculats al manteniment de la cultura Catalana durant l’exili. Entre altres, intervingueren en la fundació Felip Mestre Jou, Flerts Nebó, Jaume Pladevall, Enric Roso i Pasquet i Miquel Roca i Corominas.
Els objectius fundacionals de l’entitat foren de propagar, difondre i defensar la cultura catalana i reunir els catalans per oposar-se al poder polític espanyol. Les seves activitats principals foren festes populars, ballades de sardanes, actuacions de l’esbart dansaire, conferencies, teatre, entre d’altres; també s’encarrega de l’organització del “Jocs Florals de la Llengua Catalana” (1954), i edità algunes publicacions periòdiques:
Germanor Catalana (São Paulo-1948) Feta en català és la primera publicació catalana del Brasil. Ciclostilada per Lluís Busquets, tenia com adreça un codi postal a nom de Felip Mestre Jou, va ser potser l’aglutinador per la fundació de la societat. Referències: La nostra revista de Mèxic, número 33-34, del setembre-octubre de 1948. informació oral de Ramir Sanz, de Granollers.
Catalonia (1949)- Fet en català i portuguès, duia articles literaris, poemes, noves de societat, esports i receptes de cuina, Eren dos butlletins, el català posat dins el portuguès. El dirigia En Jaume Fló, que també n'era redactor; el director secretari era En Joan Voltas.
El número 1 surti el juny de 1949, i hi ha un número 4 del desembre del mateix any. Tenia de sis a vuit pàgines de 32,7x24, impreses a tres columnes i amb anuncis; feia constar que la distribució era interna i gratuïta. L’adreça de la redacció i l'administració era a la Rua López Coutinho, 142, torre 9-2321. Es proclamava com a “progressista i apolítica”. CEHI: 2-4.
Barcelona (1951). Feta en portuguès del número 1 a 1'11; a partir del 12 és bilingüe català-portuguès. El número 1 surt el 15 d'abril de 1951, i el número 23, l’any 1953. Els números de 1'1 a l’11 eren ciclostilats i a partir del 12 són impresos. Referència: relació de Fivaller Seras.
L’entitat es finançà mitjançant quotes mensuals dels socis amb algunes aportacions extraordinàries. En van ser successivament presidents Flerts Nebó, Antoni Bidin, Pedro Pincirolli, Xavier Faus i Esteve, Francesc Puig i Jaume Cuadrat i Realp.
Durant set anys d’existència el local de l’entitat es traslladà per diversos domicilis algun d’ells fins i tot locals particulars dels socis fins que finalment aconseguí local propi al carrer Conselleiro Nebias, 217 (1950). Arran de l’expansió del nombre de socis es traslladà a la rua del Conselheiro Furtado, 684 on funcionà fins al 1955, que l’entitat es transforma en el Centre Català de São Paulo. (continuarà)
Carta oberta a Artur Mas MH president de la Generalitat de Catalunya
Si no ets un estat no existeixes i Catalunya no existeix perquè no vol. Catalunya ha de decidir si vol ser un estat digne europeu o continuar essent la marfanta d’Espanya. (David de Montserrat - Indirecte!cat- Divendres, 1.7.2011).
M H Sr. President,
qui l’hi escriu aquestes ratlles es un ningú, ben entès... no soc de cap partit i ni tan sols visc al meu país.
Soc un espanyol (com molts) al Brasil i dic espanyol i no català (tot hi havent nascut a Vic) perquè, molt en contra el meu gust, els meus documents son d’espanyol i com a tal dec identificar-me oficialment.
Ja tinc 72 anys, i molt em plauria, que tenint en conta:
• la actual situació,
• la seva màxima "cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra",
• els resultats el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) del propi Govern.
• Els variats estudis econòmics realitzats, que valoren l’espoliació fiscal actual i els efectes econòmics d’un possible independentisme unilateral molt positivament. Entre d’altres podem citar el llibre: Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència (Ed. Pòrtic).
al tornar de les vostres merescudes vacances a Menorca, marquéssiu un full de ruta de cara a la independència.
Us asseguro que l’encertareu, no hi ha en les actuals circumstancies cap perill de ser pres, afusellat o exiliat... però tot hi axis, millor seria qualsevol cosa d’aquestes, de cara a l’historia, que no pas passar per covard o per polític que fa la viu-viu.
No dic pas que l’independència sigui quelcom per a demà, però un full de ruta concret, de cara a aquesta conclusió, si que es URGENT si voleu merèixer el respecta que el poble català te per la vostre persona.
Molt atentament
Un Català al que molt l’hi plauria tornar a la seva terra amb el passaport de CATALUNYA ni que fos a les acaballes d’aquest vostre primer mandat ja que, si doneu aquest pas, en podreu tindre molts d’altres.
Miquel Serra Rosanas
DNI 38339720P
serrarosanas@hotmail.com
M H Sr. President,
qui l’hi escriu aquestes ratlles es un ningú, ben entès... no soc de cap partit i ni tan sols visc al meu país.
Soc un espanyol (com molts) al Brasil i dic espanyol i no català (tot hi havent nascut a Vic) perquè, molt en contra el meu gust, els meus documents son d’espanyol i com a tal dec identificar-me oficialment.
Ja tinc 72 anys, i molt em plauria, que tenint en conta:
• la actual situació,
• la seva màxima "cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra",
• els resultats el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) del propi Govern.
• Els variats estudis econòmics realitzats, que valoren l’espoliació fiscal actual i els efectes econòmics d’un possible independentisme unilateral molt positivament. Entre d’altres podem citar el llibre: Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència (Ed. Pòrtic).
al tornar de les vostres merescudes vacances a Menorca, marquéssiu un full de ruta de cara a la independència.
Us asseguro que l’encertareu, no hi ha en les actuals circumstancies cap perill de ser pres, afusellat o exiliat... però tot hi axis, millor seria qualsevol cosa d’aquestes, de cara a l’historia, que no pas passar per covard o per polític que fa la viu-viu.
No dic pas que l’independència sigui quelcom per a demà, però un full de ruta concret, de cara a aquesta conclusió, si que es URGENT si voleu merèixer el respecta que el poble català te per la vostre persona.
Molt atentament
Un Català al que molt l’hi plauria tornar a la seva terra amb el passaport de CATALUNYA ni que fos a les acaballes d’aquest vostre primer mandat ja que, si doneu aquest pas, en podreu tindre molts d’altres.
Miquel Serra Rosanas
DNI 38339720P
serrarosanas@hotmail.com
segunda-feira, 15 de junho de 2009
Per a pensar i actuar
Agafat de “Català Sempre” [catala@sempre.cat] Lletra 56
D'elefants i catalans
Un relat de Jordi de Gènia (31-05-2009)
Sabeu com es domestiquen els elefants asiàtics? Doncs, de petits, se’ls lliga per una pota a un arbre amb una cadena prima, que no poden trencar. Aquesta operació es repeteix dia darrera dia, fins que relacionen la cadena amb la incapacitat de deslliurar-se’n. Quan creixen i la seva força monumental els permetria trencar la cadena o emportar-se l’arbre, no se’n saben capaços. El costum de la impotència se’ls ha arrelat de tal manera, que ja no creuen en si mateixos ni en les seva pujança.
A les hores els domadors se’n aprofiten, els fan treballar durament, els utilitzen en els circs per distreure’s, els munten per que els transportin, els engalanen perquè facin força patxoca i treure’n bones propines dels turistes. Els domadors els canvien els costums, els omplen el cos de parafernàlies; ja ni semblen elefants.
Els elefants van fent, treballen, mengen, dormen, es banyen tot jugant una mica amb l’aigua... no saben que son explotats, que varen ser lliures i potents i que foren conquerits amb força i males arts, ells van fent. Alguns, a vegades, es revolten una mica, s’escapen, barrinen, sembla que recordin el seu passat orgullós i lliure. Però sempre tornen a l’aixopluc i a deixar-se encalçar amb la cadeneta, ja que els instints gregaris i la por a la llibertat, els fan seguir als elefants “d’ordre i com cal” (que, de fet, son els mes domesticats, reben doble ranxo, treballen menys i “es fan” amb els que manen) i, a les hores, aquets elefants col•laboracionistes els tornen a conduir enganyats, al jou.
Els elefants asiàtics han oblidat que es la llibertat. No saben que al continent Africà n’hi ha milers que no han pogut ser domesticats mai. Pot ser si ho sabessin n’ha aprendrien i trencarien definitivament les cadenetes ridícules, cercant nous horitzons per a ells i els seus fills.
Aquesta història, en llegir-la, me ha fet pensar en el que ens passa als catalans. Molts tampoc son conscients de la feblesa de la cadeneta que duen al turmell. Altres volen fer-nos creure que la portem pel nostra bé. Però nosaltres, a diferencia dels elefants, cada cop som més els que ja l’hem clissada i que sabem que n’hi ha d’altres que se n’han deslliurat i n’estan ben contents. Per què seguir, doncs, lligats al jou? Quans catalans estem disposats a trencar la cadeneta mentidera?
Elefants...dic, catalans que volem ser lliures! plantem cara als saberuts “d’ordre i com cal” del nostre Parlament. No ens deixem tornar a posar el jou amb vanes paraules i falses promeses. Exigim-los que tramitin la ILP (Iniciativa legislativa popular) presentada el dia 6 de maig passat, en la que anunciem la recollida de signatures per tal de promoure la convocatòria d’un referèndum per a l’autodeterminació.
Jordi de Gènia (www.relatsencatala.com)
D'elefants i catalans
Un relat de Jordi de Gènia (31-05-2009)
Sabeu com es domestiquen els elefants asiàtics? Doncs, de petits, se’ls lliga per una pota a un arbre amb una cadena prima, que no poden trencar. Aquesta operació es repeteix dia darrera dia, fins que relacionen la cadena amb la incapacitat de deslliurar-se’n. Quan creixen i la seva força monumental els permetria trencar la cadena o emportar-se l’arbre, no se’n saben capaços. El costum de la impotència se’ls ha arrelat de tal manera, que ja no creuen en si mateixos ni en les seva pujança.
A les hores els domadors se’n aprofiten, els fan treballar durament, els utilitzen en els circs per distreure’s, els munten per que els transportin, els engalanen perquè facin força patxoca i treure’n bones propines dels turistes. Els domadors els canvien els costums, els omplen el cos de parafernàlies; ja ni semblen elefants.
Els elefants van fent, treballen, mengen, dormen, es banyen tot jugant una mica amb l’aigua... no saben que son explotats, que varen ser lliures i potents i que foren conquerits amb força i males arts, ells van fent. Alguns, a vegades, es revolten una mica, s’escapen, barrinen, sembla que recordin el seu passat orgullós i lliure. Però sempre tornen a l’aixopluc i a deixar-se encalçar amb la cadeneta, ja que els instints gregaris i la por a la llibertat, els fan seguir als elefants “d’ordre i com cal” (que, de fet, son els mes domesticats, reben doble ranxo, treballen menys i “es fan” amb els que manen) i, a les hores, aquets elefants col•laboracionistes els tornen a conduir enganyats, al jou.
Els elefants asiàtics han oblidat que es la llibertat. No saben que al continent Africà n’hi ha milers que no han pogut ser domesticats mai. Pot ser si ho sabessin n’ha aprendrien i trencarien definitivament les cadenetes ridícules, cercant nous horitzons per a ells i els seus fills.
Aquesta història, en llegir-la, me ha fet pensar en el que ens passa als catalans. Molts tampoc son conscients de la feblesa de la cadeneta que duen al turmell. Altres volen fer-nos creure que la portem pel nostra bé. Però nosaltres, a diferencia dels elefants, cada cop som més els que ja l’hem clissada i que sabem que n’hi ha d’altres que se n’han deslliurat i n’estan ben contents. Per què seguir, doncs, lligats al jou? Quans catalans estem disposats a trencar la cadeneta mentidera?
Elefants...dic, catalans que volem ser lliures! plantem cara als saberuts “d’ordre i com cal” del nostre Parlament. No ens deixem tornar a posar el jou amb vanes paraules i falses promeses. Exigim-los que tramitin la ILP (Iniciativa legislativa popular) presentada el dia 6 de maig passat, en la que anunciem la recollida de signatures per tal de promoure la convocatòria d’un referèndum per a l’autodeterminació.
Jordi de Gènia (www.relatsencatala.com)
quinta-feira, 7 de maio de 2009
Jo soc jo i les meves circumstancies....
Aquesta frase tan coneguda es la que he volgut agafar com a títol del que penso anar escrivint en els propers dies.
Com podeu veure en el meu perfil soc del 38, axis doncs vaig néixer ben poc abans d'acabar-se la malfadada guerra civil però vaig sentir a la carn les conseqüències d'una llarga postguerra de la qual no se’n parla massa (potser encara manen, o remenen les cireres, masses persones que hi varen estar involucrades), però la meva intenció en propers escrits es anar desgranat com si fos un rosari, el que em ve al cap quan penso en aquells anys.
No tinc pas la intenció de fer cap obra literària, ni tan sols vaig tindre la oportunitat de tenir moltes classes de català (tan sols algunes, mig d'amagat al seminari d'estiu) pro això va ésser superat amb els pilots de Patufets i d'altres revistes que hi havia, amagades, a casa i les llegíem quant ens posàvem malalts.
Procuraré doncs amb aquestes ratlles, que els que no es cansin podran anar llegint, desbrinar el que em va passar (i o recordo, o bé em recordo de que algú m'ho va explicar) des del dia 10 de novembre de 1938 fins que se'm acabi la corda.
Seguirem per aquest fi, i fins arribar als anys 70 aquesta pauta:
Nascut a Vic (Osona) el 10 de novembre de 1938; la guerra civil espanyola, finalitza (oficialment) el 2 de gener del 1939.
Del 1954 al 1960 soc al Seminari de Vic fent Magisteri i Filosofia.
Del 1960 al 1965 al "Seminário Nacional de Misiones Estranjeras". Burgos fent Teologia
• Organització i treball com a consiliari dels “Boy Scouts”
• Grups de Filles de Maria.
Juny de 1965. Ordenació Sacerdotal – Des del març del 65 ja exerceixo com a administrador del Seminari.
Dels anys 1968 fins a meitat del 70 actuo com a “Formador”
• Continuen les anteriors activitats
• Activitat parroquial
Durant els mesos de vacances (mes o menys tres a l'any, doncs la meva activitat principal era donar classes) vaig viatjar por tota la península: de cotxe, de moto, de tren, d'“auto-stop” i també d'autobús. Vaig viatjar també per França, nord d'Àfrica i pel 70 vaig anar a Itàlia, de cotxe amb els meus pares, visitant el sud de França i el nord d'Itàlia fins a Roma i Ostia.
El 29 d'agost del 1970 s'inicià el viatge cap al Brasil passant per Colòmbia; el 14 de novembre fèiem la Travessia del canal de Panamà el dia 16 arribàvem a Buenaventura, port Colombià al Pacífic.
El dia 11 de desembre érem a San Josep de Costa Rica, Managua; Salvador; Honduras; Guatemala...
El 20 de desembre a les 5 i 1/2 sortíem cap al Brasil – Amb una previsió d'arribada el 21 també a les 5 i 1/2.
El dia 22 de desembre del 1970 Tingué lloc l'inici de les activitats a la parròquia de San Joan Batista de Vila Ipojuca – São Paulo – Brasil.
Aquestes son les dades que ens serviran per anar fent els comentaris i seran ells qui ens donaran la pauta per anar fent l'historia. Qui si engresqui que ho acompanyi.
I qui tingui memòries o recorda sobre les dates corresponents pot fer-hi els seus comentaris.
Moltes gracies per acompanyar-me fins aquí.
Com podeu veure en el meu perfil soc del 38, axis doncs vaig néixer ben poc abans d'acabar-se la malfadada guerra civil però vaig sentir a la carn les conseqüències d'una llarga postguerra de la qual no se’n parla massa (potser encara manen, o remenen les cireres, masses persones que hi varen estar involucrades), però la meva intenció en propers escrits es anar desgranat com si fos un rosari, el que em ve al cap quan penso en aquells anys.
No tinc pas la intenció de fer cap obra literària, ni tan sols vaig tindre la oportunitat de tenir moltes classes de català (tan sols algunes, mig d'amagat al seminari d'estiu) pro això va ésser superat amb els pilots de Patufets i d'altres revistes que hi havia, amagades, a casa i les llegíem quant ens posàvem malalts.
Procuraré doncs amb aquestes ratlles, que els que no es cansin podran anar llegint, desbrinar el que em va passar (i o recordo, o bé em recordo de que algú m'ho va explicar) des del dia 10 de novembre de 1938 fins que se'm acabi la corda.
Seguirem per aquest fi, i fins arribar als anys 70 aquesta pauta:
Nascut a Vic (Osona) el 10 de novembre de 1938; la guerra civil espanyola, finalitza (oficialment) el 2 de gener del 1939.
Del 1954 al 1960 soc al Seminari de Vic fent Magisteri i Filosofia.
Del 1960 al 1965 al "Seminário Nacional de Misiones Estranjeras". Burgos fent Teologia
• Organització i treball com a consiliari dels “Boy Scouts”
• Grups de Filles de Maria.
Juny de 1965. Ordenació Sacerdotal – Des del març del 65 ja exerceixo com a administrador del Seminari.
Dels anys 1968 fins a meitat del 70 actuo com a “Formador”
• Continuen les anteriors activitats
• Activitat parroquial
Durant els mesos de vacances (mes o menys tres a l'any, doncs la meva activitat principal era donar classes) vaig viatjar por tota la península: de cotxe, de moto, de tren, d'“auto-stop” i també d'autobús. Vaig viatjar també per França, nord d'Àfrica i pel 70 vaig anar a Itàlia, de cotxe amb els meus pares, visitant el sud de França i el nord d'Itàlia fins a Roma i Ostia.
El 29 d'agost del 1970 s'inicià el viatge cap al Brasil passant per Colòmbia; el 14 de novembre fèiem la Travessia del canal de Panamà el dia 16 arribàvem a Buenaventura, port Colombià al Pacífic.
El dia 11 de desembre érem a San Josep de Costa Rica, Managua; Salvador; Honduras; Guatemala...
El 20 de desembre a les 5 i 1/2 sortíem cap al Brasil – Amb una previsió d'arribada el 21 també a les 5 i 1/2.
El dia 22 de desembre del 1970 Tingué lloc l'inici de les activitats a la parròquia de San Joan Batista de Vila Ipojuca – São Paulo – Brasil.
Aquestes son les dades que ens serviran per anar fent els comentaris i seran ells qui ens donaran la pauta per anar fent l'historia. Qui si engresqui que ho acompanyi.
I qui tingui memòries o recorda sobre les dates corresponents pot fer-hi els seus comentaris.
Moltes gracies per acompanyar-me fins aquí.
terça-feira, 12 de junho de 2007
Un polonés en ensenya a veura Catalunya
Jerzy Eligiusz Wielunski (historiador i escriptor)
Val la pena llegir la revista "Llengua Nacional" - no 58, primer trimestre del 2007, any XVII
Senyors, o fem la Catalunya lliure o be, si esperem permis de Madrid, no serem mai nosaltres mateixos. I, tan si us o creieu com no, nomes depen de nosaltres.Em d'escoltar de boca dun polones ço que els nostres dirigents haurein de estar veient i posant-hi cura?
Diu ell entre altres coses; "és una paradoxa absurda que tots els ciutadans d'un estat efetivament multinacional tinguin les mateixes lleis, cosa que vol dir que desnacionalitzats i desnacinalitzadors estan sota la mateixa situació legal"....i continua "La realitat és que en una situació de bilingüisme com hi ha a Catalunya, l'extinció del català per un mitja pacific és ja un fet".
Mentre ens disposem a demanar al govern espanyol el que podem o no fer, com volem tenir independencia i sentirnos un poble? Dexeran o no que ens diguem "una Nació"? Aixo no depen dells depen de nosaltres volger o no ser-ho.
Em de ser nosaltres! em de viure com a Catalans! Ja ni ha prou de no tenir personalitat. Fora de Catalunya som -o volgem o no - un apendix de l'Espanya oficial. Som o no som una Nacio? Gent, aixo depen de nosaltres. No podem pas esperar que els altres o decideixin. Visca Catalunya Lliure!
Val la pena llegir la revista "Llengua Nacional" - no 58, primer trimestre del 2007, any XVII
Senyors, o fem la Catalunya lliure o be, si esperem permis de Madrid, no serem mai nosaltres mateixos. I, tan si us o creieu com no, nomes depen de nosaltres.Em d'escoltar de boca dun polones ço que els nostres dirigents haurein de estar veient i posant-hi cura?
Diu ell entre altres coses; "és una paradoxa absurda que tots els ciutadans d'un estat efetivament multinacional tinguin les mateixes lleis, cosa que vol dir que desnacionalitzats i desnacinalitzadors estan sota la mateixa situació legal"....i continua "La realitat és que en una situació de bilingüisme com hi ha a Catalunya, l'extinció del català per un mitja pacific és ja un fet".
Mentre ens disposem a demanar al govern espanyol el que podem o no fer, com volem tenir independencia i sentirnos un poble? Dexeran o no que ens diguem "una Nació"? Aixo no depen dells depen de nosaltres volger o no ser-ho.
Em de ser nosaltres! em de viure com a Catalans! Ja ni ha prou de no tenir personalitat. Fora de Catalunya som -o volgem o no - un apendix de l'Espanya oficial. Som o no som una Nacio? Gent, aixo depen de nosaltres. No podem pas esperar que els altres o decideixin. Visca Catalunya Lliure!
Assinar:
Postagens (Atom)