segunda-feira, 15 de junho de 2009

Per a pensar i actuar

Agafat de “Català Sempre” [catala@sempre.cat] Lletra 56

D'elefants i catalans
Un relat de Jordi de Gènia (31-05-2009)

Sabeu com es domestiquen els elefants asiàtics? Doncs, de petits, se’ls lliga per una pota a un arbre amb una cadena prima, que no poden trencar. Aquesta operació es repeteix dia darrera dia, fins que relacionen la cadena amb la incapacitat de deslliurar-se’n. Quan creixen i la seva força monumental els permetria trencar la cadena o emportar-se l’arbre, no se’n saben capaços. El costum de la impotència se’ls ha arrelat de tal manera, que ja no creuen en si mateixos ni en les seva pujança.

A les hores els domadors se’n aprofiten, els fan treballar durament, els utilitzen en els circs per distreure’s, els munten per que els transportin, els engalanen perquè facin força patxoca i treure’n bones propines dels turistes. Els domadors els canvien els costums, els omplen el cos de parafernàlies; ja ni semblen elefants.

Els elefants van fent, treballen, mengen, dormen, es banyen tot jugant una mica amb l’aigua... no saben que son explotats, que varen ser lliures i potents i que foren conquerits amb força i males arts, ells van fent. Alguns, a vegades, es revolten una mica, s’escapen, barrinen, sembla que recordin el seu passat orgullós i lliure. Però sempre tornen a l’aixopluc i a deixar-se encalçar amb la cadeneta, ja que els instints gregaris i la por a la llibertat, els fan seguir als elefants “d’ordre i com cal” (que, de fet, son els mes domesticats, reben doble ranxo, treballen menys i “es fan” amb els que manen) i, a les hores, aquets elefants col•laboracionistes els tornen a conduir enganyats, al jou.

Els elefants asiàtics han oblidat que es la llibertat. No saben que al continent Africà n’hi ha milers que no han pogut ser domesticats mai. Pot ser si ho sabessin n’ha aprendrien i trencarien definitivament les cadenetes ridícules, cercant nous horitzons per a ells i els seus fills.

Aquesta història, en llegir-la, me ha fet pensar en el que ens passa als catalans. Molts tampoc son conscients de la feblesa de la cadeneta que duen al turmell. Altres volen fer-nos creure que la portem pel nostra bé. Però nosaltres, a diferencia dels elefants, cada cop som més els que ja l’hem clissada i que sabem que n’hi ha d’altres que se n’han deslliurat i n’estan ben contents. Per què seguir, doncs, lligats al jou? Quans catalans estem disposats a trencar la cadeneta mentidera?

Elefants...dic, catalans que volem ser lliures! plantem cara als saberuts “d’ordre i com cal” del nostre Parlament. No ens deixem tornar a posar el jou amb vanes paraules i falses promeses. Exigim-los que tramitin la ILP (Iniciativa legislativa popular) presentada el dia 6 de maig passat, en la que anunciem la recollida de signatures per tal de promoure la convocatòria d’un referèndum per a l’autodeterminació.

Jordi de Gènia (www.relatsencatala.com)

Es important... acompanyeu-ho

Catalans sense Fronteres

quinta-feira, 7 de maio de 2009

Jo soc jo i les meves circumstancies....

Aquesta frase tan coneguda es la que he volgut agafar com a títol del que penso anar escrivint en els propers dies.
Com podeu veure en el meu perfil soc del 38, axis doncs vaig néixer ben poc abans d'acabar-se la malfadada guerra civil però vaig sentir a la carn les conseqüències d'una llarga postguerra de la qual no se’n parla massa (potser encara manen, o remenen les cireres, masses persones que hi varen estar involucrades), però la meva intenció en propers escrits es anar desgranat com si fos un rosari, el que em ve al cap quan penso en aquells anys.
No tinc pas la intenció de fer cap obra literària, ni tan sols vaig tindre la oportunitat de tenir moltes classes de català (tan sols algunes, mig d'amagat al seminari d'estiu) pro això va ésser superat amb els pilots de Patufets i d'altres revistes que hi havia, amagades, a casa i les llegíem quant ens posàvem malalts.
Procuraré doncs amb aquestes ratlles, que els que no es cansin podran anar llegint, desbrinar el que em va passar (i o recordo, o bé em recordo de que algú m'ho va explicar) des del dia 10 de novembre de 1938 fins que se'm acabi la corda.

Seguirem per aquest fi, i fins arribar als anys 70 aquesta pauta:

Nascut a Vic (Osona) el 10 de novembre de 1938; la guerra civil espanyola, finalitza (oficialment) el 2 de gener del 1939.
Del 1954 al 1960 soc al Seminari de Vic fent Magisteri i Filosofia.
Del 1960 al 1965 al "Seminário Nacional de Misiones Estranjeras". Burgos fent Teologia
• Organització i treball com a consiliari dels “Boy Scouts”
• Grups de Filles de Maria.
Juny de 1965. Ordenació Sacerdotal – Des del març del 65 ja exerceixo com a administrador del Seminari.
Dels anys 1968 fins a meitat del 70 actuo com a “Formador”
• Continuen les anteriors activitats
• Activitat parroquial

Durant els mesos de vacances (mes o menys tres a l'any, doncs la meva activitat principal era donar classes) vaig viatjar por tota la península: de cotxe, de moto, de tren, d'“auto-stop” i també d'autobús. Vaig viatjar també per França, nord d'Àfrica i pel 70 vaig anar a Itàlia, de cotxe amb els meus pares, visitant el sud de França i el nord d'Itàlia fins a Roma i Ostia.

El 29 d'agost del 1970 s'inicià el viatge cap al Brasil passant per Colòmbia; el 14 de novembre fèiem la Travessia del canal de Panamà el dia 16 arribàvem a Buenaventura, port Colombià al Pacífic.
El dia 11 de desembre érem a San Josep de Costa Rica, Managua; Salvador; Honduras; Guatemala...
El 20 de desembre a les 5 i 1/2 sortíem cap al Brasil – Amb una previsió d'arribada el 21 també a les 5 i 1/2.
El dia 22 de desembre del 1970 Tingué lloc l'inici de les activitats a la parròquia de San Joan Batista de Vila Ipojuca – São Paulo – Brasil.

Aquestes son les dades que ens serviran per anar fent els comentaris i seran ells qui ens donaran la pauta per anar fent l'historia. Qui si engresqui que ho acompanyi.
I qui tingui memòries o recorda sobre les dates corresponents pot fer-hi els seus comentaris.

Moltes gracies per acompanyar-me fins aquí.